jocs de llenguatge

Dissabte i el sol semblava un dimoni penjant com una bombeta a pocs centímetres dels nostres caps. Ella va sortir de l'aigua, es posà bé la part superior del bikini i els pits es remogueren a dins, farcint de carn tibada el colorit estampat.

Caminà cap a mi, mirant-me, amb aquell somriure sorollós. Tot seient va deixar caure el seu cos al meu costat, fent un gemec generós i distès, i va començar a parlar de cremes hidratants. -Es veu que la Nivea n'ha tret una de nova que fa meravelles amb les arrugues insipients!- La pell enfosquida pel sol acabava a pocs mil·límetres de la costura de la part inferior del banyador, ensenyant una lleu línea blanquinosa a l’engonal, que de seguida quedava tapada amb la peça de roba.

Les dues de la tarda i ni un bri de vent. El mar semblava un brou de pollastre remogut per nens cridaners i dones grasses amb llurs vestits de bany arrapats a la carn voluptuosa. A l'Horitzó només aigua sospitosament tèbia i desert de tovalloles i ombrel·les. Jo m’ho mirava absent, com qui veu una pel·lícula estirat al sofà, amb els ulls mig clucs. Ella continuava xerrant mentre s’aplicava crema Nivea de protecció solar a les cames, braços i abdomen. -És que aquesta marca em té el cor robat! Mira quina olor tant deliciosa té! No trobes? És molt més bona que la d’aquell altre flascó que varem comprar el mes passat en aquella botiga d’aquell poblet de la costa brava, Com és deia? Sempre me n’oblido! Que m’escoltes?- Ara s’empastifava l’espatlla, i continuava pel coll i les clavícules, acabant per acaronar suaument tota la part de l’escot, ficant una mica el dit índex entre mig de la pitrera, tres o quatre vegades, vigilant que quedés tot perfectament untat. –Me la pots posar per l’esquena?- Em va agafar la mà i me la va emplenar de crema, va girar-se i jo vaig començar l’aplicació, suaument, assaborint aquella pell tensa i fina, mentre ella s’agafava la cabellera i se la pentinava amb els dits. Xerrava però no vaig arribar a escoltar-la. Vaig esmerçar-me de valent, cuidant cada moviment, cada ditada, aplicant la força suficient i estrictament necessària, ni més ni menys, intentant així esvair una mica el tedi d’aquell estúpid migdia.

[@more@]

Tweet

Dissabte i el sol semblava un dimoni penjant com una bombeta a pocs centímetres dels nostres caps. Ella va sortir de l'aigua, es posà bé la part superior del bikini i els pits es remogueren a dins, farcint de carn tibada el colorit estampat.

Caminà cap a mi, mirant-me, amb aquell somriure sorollós. Tot seient va deixar caure el seu cos al meu costat, fent un gemec generós i distès, i va començar a parlar de cremes hidratants. -Es veu que la Nivea n'ha tret una de nova que fa meravelles amb les arrugues insipients!- La pell enfosquida pel sol acabava a pocs mil·límetres de la costura de la part inferior del banyador, ensenyant una lleu línea blanquinosa a l’engonal, que de seguida quedava tapada amb la peça de roba.

Les dues de la tarda i ni un bri de vent. El mar semblava un brou de pollastre remogut per nens cridaners i dones grasses amb llurs vestits de bany arrapats a la carn voluptuosa. A l'Horitzó només aigua sospitosament tèbia i desert de tovalloles i ombrel·les. Jo m’ho mirava absent, com qui veu una pel·lícula estirat al sofà, amb els ulls mig clucs. Ella continuava xerrant mentre s’aplicava crema Nivea de protecció solar a les cames, braços i abdomen. -És que aquesta marca em té el cor robat! Mira quina olor tant deliciosa té! No trobes? És molt més bona que la d’aquell altre flascó que varem comprar el mes passat en aquella botiga d’aquell poblet de la costa brava, Com és deia? Sempre me n’oblido! Que m’escoltes?- Ara s’empastifava l’espatlla, i continuava pel coll i les clavícules, acabant per acaronar suaument tota la part de l’escot, ficant una mica el dit índex entre mig de la pitrera, tres o quatre vegades, vigilant que quedés tot perfectament untat. –Me la pots posar per l’esquena?- Em va agafar la mà i me la va emplenar de crema, va girar-se i jo vaig començar l’aplicació, suaument, assaborint aquella pell tensa i fina, mentre ella s’agafava la cabellera i se la pentinava amb els dits. Xerrava però no vaig arribar a escoltar-la. Vaig esmerçar-me de valent, cuidant cada moviment, cada ditada, aplicant la força suficient i estrictament necessària, ni més ni menys, intentant així esvair una mica el tedi d’aquell estúpid migdia.

[@more@]

Tweet

Algú que mira.

Un home cau a l’empedrat d’un carrer del centre, els seus ulls oberts es perden en la immensitat del cel. El seu cos ressona amb un cop sec a la pedra nua. Algú corre i desapareix amb les mans tacades de sang entre noies amb talons alts i pantalons estrets, entre homes amb corbata i cabell encartonat. Un cos recargolat a terra amb camisa blanca i pantalons foscos, una lleu bassa de sang escolant-se i tenyint la llamborda. Algú ho mira.

Cotxes. Gent. Edificis alts. Finestres. Escales. Portals. Fanals. Senyals. Bústies. Semàfors. Papereres. Botigues amb portes automàtiques. Aparadors immaculats. Formigó. Asfalt. Vidre. Soroll de cotxes, de clàxons. Cues. Autocars vermells que vomiten fum negre, amb gent a dins asseguda no mirant més enllà del vidre. Algú que ho mira.

Xiscles i corredisses. Gent que surt per les balconades, gent que envaeix el carrer i envolta el ferit. Algun plor. Mans al cap, tapant-se la cara, obertes, alçades, assenyaladores. Mirades d’horror. Algú se les mira. Llumets que pampalluguegen taronges i blaus. Frenades brusques. Aparcaments improvisats. Homes i dones uniformats blau marí, seriosos. Algú els mira. Lliteres. Ambulàncies. Bates blanques.

Alguna cosa es perd, se’n va, desapareix per sempre. L’home no es mou, el cap li penja mentre el carreguen, duu la cara coberta. La gent comença a caminar, consternada, amb les espatlles caigudes, amb la mirada baixa. A poc a poc la ciutat s’empassa als espectadors del succés. Algú els mira. Sirenes que s’allunyen, la seva remor es perd entre el murmuri monòton, entre els carrers del centre.

El sol llueix en un blau intens. Els arbres arrenglerats es mouen rítmicament amb un vent suau. És hivern. Les ombres són llargues.

Noies amb talons alts i pantalons estrets, homes amb corbata i cabell encartonat. Una taca de sang a la vorera s’eixuga a poc a poc. Un funcionari de la brigada de manteniment arriba amb una furgoneta i aparca a la vorera, en surt, es posa les mans a la butxaca i en treu uns guants, se’ls enfunda i obre les portes del darrera, agafa una galleda i hi aboca aigua. Agafa un fregall i ho neteja. No està més de cinc minuts, la sang encara era prou fresca i no costava gaire de desenganxar. L’operari acaba la feina, puja a la furgoneta i marxa.
Algú s’ho mira.[@more@]

Tweet

Agafa-la ben fort, com si fos la única cosa que et queda en aquest món (“Com si…”).

Quan l’hagis de deixar anar, fes-ho amb un somriure sincer i amb una mirada lluminosa, sabent que ja no hi haurà més jocs, no hi haurà més albades, i pensant que tot i ser l’últim capvespre encara tens prou vida per saber-te emocionar. Les teves últimes paraules han de ser sinceres, és llavors quan has de mirar enrere per últim cop i pensar amb el cor a la mà que ha estat meravellosa.

Estima, estima tant fort com puguis, fins a l’últim segon que et quedi. Que el cor no es cansi mai de beure d’aquesta font extraordinària, per més llàgrimes que vessis,  per més patiment que trobis. Estima com si fos la única cosa que has vingut a fer en aquest Món (“com si…”). Deixa’t embriagar per l’amor i sent-lo el més intensament possible, sense restriccions. I estigues tranquil, perquè no hi ha res més, tota la resta són notes a peu de pàgina, mers comentaris i anotacions. No hi ha més recompensa que la plenitud d’aquest sentiment.

Viu, i viu estimant, només així podràs morir amb un somriure als llavis, perquè hauràs conegut en què consisteix el viure, i somriuràs, perquè sabràs que el teu pas per aquest món no ha estat per no res.  

[@more@]

Tweet

Quanta merda envoltada de cotó de sucre. No és que no hi veiem, és que el nostre camp visual s'ha exhaurit. No és que no ens adonem que estem a les fosques, és que la llum mai l'hem arribat a veure. Quanta foscor envoltada de llums de fira, quanta desesperació rere l'aparença dels somnis. Horitzons de sorra i pols. Per no quedar ja no queden ni els miratges, ni l'ombra de la nit, ni el refugi de la contemplació. Quanta merda entaforada a les nostres butxaques. Ens prometem el cel tot anant cap a l'infern, hem agafat el camí invers, baixem cap a les cavernes tot somiant la llum de les estrelles. Amb els ulls clucs caiem a l'abisme, l'abisme de la bidimensionalitat extrema, Ara m’arrossego com un cuc per la seva superfície fangosa, entre rialles buides, entre decorats de cartró-pedra, entre la follia inerta i estèril d’un món que em dóna l’esquena espantat per la meva mirada que travessa la seva realitat efímera i estúpida. El regne del sense-sentit ens ha envoltat amb la seva capa de llumets bonics i de papers de color lluent. Quanta Merda envoltada de cotó de sucre!

[@more@]

Tweet

Quanta merda envoltada de cotó de sucre. No és que no hi veiem, és que el nostre camp visual s'ha exhaurit. No és que no ens adonem que estem a les fosques, és que la llum mai l'hem arribat a veure. Quanta foscor envoltada de llums de fira, quanta desesperació rere l'aparença dels somnis. Horitzons de sorra i pols. Per no quedar ja no queden ni els miratges, ni l'ombra de la nit, ni el refugi de la contemplació. Quanta merda entaforada a les nostres butxaques. Ens prometem el cel tot anant cap a l'infern, hem agafat el camí invers, baixem cap a les cavernes tot somiant la llum de les estrelles. Amb els ulls clucs caiem a l'abisme, l'abisme de la bidimensionalitat extrema, Ara m’arrossego com un cuc per la seva superfície fangosa, entre rialles buides, entre decorats de cartró-pedra, entre la follia inerta i estèril d’un món que em dóna l’esquena espantat per la meva mirada que travessa la seva realitat efímera i estúpida. El regne del sense-sentit ens ha envoltat amb la seva capa de llumets bonics i de papers de color lluent. Quanta Merda envoltada de cotó de sucre!

[@more@]

Tweet

Això és una aspiració, un pla de vol, una carta, un desitjable i possible camí a seguir. Una desitjable i possible manera de veure el Món. Una desitjabe i possible nova forma de trobar Valor. 

Desitjo la vida, la joia, l’amor, la mirada còmplice i amiga, desitjo la carícia, la rialla, la companyia, la passió, el fer un camí junts, desitjo la valentia, el valor, la pau.

No desitjo i tinc por a la malaltia, a la solitud, a l’enyorança, a l’amargor, a la mort, a la desgràcia, a l’oblit, a la feblesa, a la mediocritat, al tedi, a la guerra.

El meu enemic és l’abisme, amb els anys se m’ha ficat a dins, ha ocupat tot el meu ésser i s’ha menjat la calidesa, la lucidesa, m’ha buidat per dins i solament ha deixat un esquelet sec, inert, buit.

L’abisme és l’enemic de la vida. Renego de les seves profunditats buides que temps enrere m’hipnotitzaven. Perquè en el món no hi ha res més del que hi ha, tota la resta són miratges, buidor vestida de veritat absoluta.  Ja mai més em deixaré portar pels seus camins foscos, per aquesta borratxera delirant que no te cap sentit.

 Ho afirmo i ho ratifico, és desitjable i possible pensar d’aquesta manera i és la única actitud amb sentit possible, ja que l’únic sentit possible és la plenitud, i anar en contra de la plenitud és anar en contra de la vida. Fora les filosofies que es recreen en el patiment, com cucs recargolant-se pel fang. No són res més que símptomes de malaltia. La natura està lluny d’aquestes filosofies negativistes.  

Lluitaré per això i el triomf serà tant gran que d’aquestes cendres en sorgirà tot un imperi, l’imperi de la joia i de l’amor, de la salut i de la rialla. I el meu món es transformarà.

[@more@]

Tweet

Avui he sentit olor de primavera. Ara en vindran força d'aquests dies. Són dies on es respira la vida i sents que tot una mica reneix com del no res, per generació espontània, o que tot torna a despertar-se, com els infants que es lleven amb aquella carona de bon matí i la llum els hi esquitxa la cara. Aquella olor de llum que et remou per dins i t'abstreu del teu caminar rutinari… Aquella llum que et pessigolleja la pell, entremaliada, com les mans d’una dona sota els llençols… I camines amb els ulls més oberts, intentant captar la màgia del vent tebi que t'acaricia la roba…Porto tot l'hivern esperant aquestes sensacions, buit i mig podrit, com el cul d'una vota abandonada. Assedegat de llum, assedegat de vida…Però No cregueu que sigui una sensació agradable, ho és fins a cert punt, ja és una vella ben coneguda i a mi ja se’m presenta sense màscares romàntiques; És un devastador licor d’absenta que et rosega per dins i que et mata de per sobredosi de melanconia. conec perfectament la sensació. He nascut i moriré per captar aquesta sensació. [@more@]

Tweet

…I llavors parlà el profeta i digué "Tots morirem!" i tothom quedà esfereït de la seva lucidesa i començaren a plorar desconsoladament.
…I llavors la veu imponent del profeta tornà a ressonar entre les roques i silencià les lamentacions de la multitud “No heu de plorar pel no res!”

[@more@]

Tweet

Tots els llibres de filosofia parlen de superfícies, són pedres terroses que esclaten en la capa de glaç d’un llac profund.

L’essència del Món és el silenci. Tots els conceptes, classes, tipus, subjectes i objectes s’esclafen en una escorça densa, opaca i perfectament insonoritzada.

El “coneixement” és un caos de llums i sorolls que fan més i més petit el món. El Món és hermètic al nostre coneixement.

Si voleu mirar el Món heu de mirar com miren els arbres.

L’home sempre es sentirà lluny del Món perquè mai podrà mirar, mai podrà escoltar, el Món sempre serà el concepte d’alguna cosa que hi ha allà a fora.

El Món sempre ens serà privat. No comptem amb les eines apropiades.

[@more@]

Tweet