Arxiu de l'autor: joaquima

A aquesta tragèdia, a aquesta desesperació, a aquesta fred intensa, a aquest martiri sense fi. A les teves mans, als teus llavis, a l’escalfor de la teva pell. A la teva olor. A la teva omnipresència, al teu amor. A la meua … Continua llegint →

Quan tot en aquesta vida es resumeix en un "t’estimo i m’estimes" i malgrat tot no trobes la forma ni d’estimar ni de que t’estimin, és llavors quan l’existència és tant odiosament absurda que no pots fer res més que plorar i no … Continua llegint →

Mira, somriu, aixeca el cap.   Entoma i etziba.   No ploris per allò que deixes, estigues content per allò que busques.   Atrapa’t i deixa’t atrapar.   Entra en el joc dels homes i fes que ells entrin en … Continua llegint →

Cervell petit i eixut. Devastadora calma de rectilínies sonores en una pantalla encefalogràfica. No hi haurà més enllà del silenci, de les pedres soltes d’un camí de tartera amb punt de fuga horitzontal. Caminaves? Que és caminar si enlloc hi … Continua llegint →

Demà un mort, al llit entre llençols arrugats, amb els ulls closos, cap per avall, amb el braç recargolat a sota el cap. Ja fred, tens, dur, pàl·lid blavós. Demà un plor sec, enlleganyat, un somriure, impropi, abominable. Ningú trucarà … Continua llegint →

Primer trasvals. a la font quieta, manyaga d’ombres embriagadores Primer una cuita. cap a l’infern de marbre polit amb juntes de llautó Primer la vida, fent treces petites en una pizarra negra penjada d’un clau robellat gratuita mare fent conserves … Continua llegint →

No hi ha pregunta possible perquè no hi ha resposta possible.   Quan camineu pels camps, a la vora de les altes arbredes de la riba del riu, quan sentiu la pell que s’escalfa pel sol, quan escolteu el brunzir … Continua llegint →

Com un abisme. Arriba sense avisar, sense cap més senyal que una angoixa estranya, difícil de descriure, difícil de parlar-ne. És una sensació suau, serena, tranquil·la, però persistent, com l’anar i venir de les onades  contra els esculls cansats i … Continua llegint →

Tots els llibres de filosofia, de ciència, etc. parlen de superfícies, són pedres terroses que esclaten en la capa de glaç d’un llac profund.     El Món és el silenci. Tots els conceptes, classes, tipus, ordres, etc. s’esclafen en … Continua llegint →

Un home cau a l’empedrat d’un carrer del centre, els seus ulls oberts es perden en la immensitat del cel. El seu cos ressona amb un cop sec a la pedra nua. Algú corre i desapareix amb les mans tacades … Continua llegint →