Quan tot en aquesta vida es resumeix en un "t’estimo i m’estimes" i malgrat tot no trobes la forma ni d’estimar ni de que t’estimin, és llavors quan l’existència és tant odiosament absurda que no pots fer res més que plorar i no deixar de plorar, i no és un plorar del cos, amb llàgrimes i singlots, aquell plorar que apareix i se’n va a estones, que et purifica i t’allibera. No, és un plorar de l’ànima, un plorar silent però etern i continu, un filtre gris que destrueix el color de la vida i que és tant amarg que fins i tot les pedres plorarien si poguessin en veure la tragèdia de la teua realitat. Sí, és un atzucac, és un absurd i odiós atzucac, un terrible atzucac del qual per no poder no pots ni fer marxa enrere, no pots ni tant sols moure’t i només el temps és mou, i es mou només perquè no pot fer altre cosa que moure’s, que si depengués de tu ja s’hauria aturat i estaries glaçat en aquesta situació exageradament grotesca i surrealista.
Aquestes paraules fan tant de riure… Estúpides paraules! No sabeu fer res més que això? Estúpides i més que estúpides!! Que no heu entrat en el meu cor? Que no heu vist el que hi passa? Tot el Món es riu de mi, el llenguatge es riu de mi…
I al destí, a eixa cosa amorfa que mou cordes amunt i avall, a eixa bèstia capritxosa i destructiva que no fa més que cultivar tragèdia i immundícia jo li dic: Perquè?? Què vols de mi?? No m’aconseguiràs matar!! No ho podràs fer! em sents?? Aquí estic! em sents? em sents??
Però caic abatut i ploro, ja ploro. No hi ha consol en la ràbia, tampoc en el plor, tampoc en cap altre cosa existent en aquesta existència mancada de tot el que em caldria que existís.
I la mort s’ho endurà tot, com el mar s’endu el tronc de la sorra, com el vent s’endu la pluja, aquestes llàgrimes, i totes les que estan per venir.
