No hi ha pregunta possible perquè no hi ha resposta possible.
Quan camineu pels camps, a la vora de les altes arbredes de la riba del riu, quan sentiu la pell que s’escalfa pel sol, quan escolteu el brunzir corbat del blat xiuxiuejant-vos a les oïdes, quan mireu allà on mireu no vegeu res més que cel blau, res més que quarteres cultivades, res més que boscos de verd fort i dur.
Quan estigueu perduts enmig de l’oceà immens i no vegeu més que mar retallat per horitzons llunyans i cel altíssim, quan només sentiu el murmuri dels caps tivant les veles forçades per brises constants, quan sentiu el soroll monòton del casc de la nau trencant la mar tranquil·la.
Quan estigueu ajaguts en la nit d’un desert de sorra i pedra, quan alceu la mirada al vostre zenit i guaiteu aquella negror espurnejant, quan sentiu l’espetegar de les pedres pel calfred de la nit i el dia, quan la basta planícia us perdi la mirada més enllà del vostre camp visual.
Quan tanqueu els ulls i no feu res més que romandre, sigueu allà on sigueu, sense cap pensament, sense cap aspiració, sense cap interès, i deixeu passar les hores o els dies com aquell que, contemplatiu, deixa allunyar l’aigua d’un riu cap a la mar que s’acosta.
Llavors potser us adonareu que totes les preguntes possibles que us pugueu arribar a fer sobre el Món no interpel·len per res al Món. Que el Món resta absolutament impassible a totes i cadascuna d’aquestes vostres preguntes. Que No l’afecten. Que No el poden afectar. Que tota pregunta comporta inevitablement una distància, un camí a recórrer, un camí que la mera pregunta obliga conceptualment a caminar en direcció contrària. Que al Món no s’hi arriba per preguntes, tampoc per conceptes, tampoc per accions, tampoc per desitjos ni voluntats.
Només es pot mirar al Món si us atreviu a mirar-lo com ell us mira a vosaltres!
No hi ha res a entendre; però això no és dolent. Ben al contrari, ens evita preguntes…