Com un abisme. Arriba sense avisar, sense cap més senyal que una angoixa estranya, difícil de descriure, difícil de parlar-ne. És una sensació suau, serena, tranquil·la, però persistent, com l’anar i venir de les onades contra els esculls cansats i recargolats d’alguna costa oblidada i fantasmagòrica.
Tot ho buida, tot rastre de sentit, tot rastre de color, tot rastre de vida.
Centenars d’estàtues de sorra deambulen despreocupades arreu. Em parlen, em riuen, em miren, passen de llarg.
Tot està tant lluny, tot està tant avall o tant amunt…
Es senten sorolls a fora. Campanes, ventades, passes d’algú que no té pressa, una moto, una cadira arrossegada pel mosaic.
Un fil de so agut molt fi que ho sedassa tot i ho fa tot rar. Un mal al fron que em mig tanca els ulls.
Ganes de que el temps no es recreï en cada segon d’existència. Ganes de dormir i perdre la consciència. Ganes de fugir nedant d’aquesta calma implacable que es perd més enllà dels horitzons. Ganes de que el Món torni a ser altre cop un lloc per viure i no aquest terrible desconegut que em creuo a la mitja nit de totes les meves nits… En realitat ganes de res, per més amunt que miro, a sota d’aquest pou no es visible cap punt de llum.
I encara hi havia gent que m’empaitava i em feia patir. Com si no n’hi hagués prou amb aquesta mort en vida, com si aquesta sang que mai s’eixuga no fos encara prou negra i podrida.
