A aquesta tragèdia, a aquesta desesperació, a aquesta fred intensa, a aquest martiri sense fi.
A les teves mans, als teus llavis, a l’escalfor de la teva pell. A la teva olor.
A la teva omnipresència, al teu amor.
A la meua vida sense tu.
Quan tot en aquesta vida es resumeix en un "t’estimo i m’estimes" i malgrat tot no trobes la forma ni d’estimar ni de que t’estimin, és llavors quan l’existència és tant odiosament absurda que no pots fer res més que plorar i no deixar de plorar, i no és un plorar del cos, amb llàgrimes i singlots, aquell plorar que apareix i se’n va a estones, que et purifica i t’allibera. No, és un plorar de l’ànima, un plorar silent però etern i continu, un filtre gris que destrueix el color de la vida i que és tant amarg que fins i tot les pedres plorarien si poguessin en veure la tragèdia de la teua realitat. Sí, és un atzucac, és un absurd i odiós atzucac, un terrible atzucac del qual per no poder no pots ni fer marxa enrere, no pots ni tant sols moure’t i només el temps és mou, i es mou només perquè no pot fer altre cosa que moure’s, que si depengués de tu ja s’hauria aturat i estaries glaçat en aquesta situació exageradament grotesca i surrealista.
Aquestes paraules fan tant de riure… Estúpides paraules! No sabeu fer res més que això? Estúpides i més que estúpides!! Que no heu entrat en el meu cor? Que no heu vist el que hi passa? Tot el Món es riu de mi, el llenguatge es riu de mi…
I al destí, a eixa cosa amorfa que mou cordes amunt i avall, a eixa bèstia capritxosa i destructiva que no fa més que cultivar tragèdia i immundícia jo li dic: Perquè?? Què vols de mi?? No m’aconseguiràs matar!! No ho podràs fer! em sents?? Aquí estic! em sents? em sents??
Però caic abatut i ploro, ja ploro. No hi ha consol en la ràbia, tampoc en el plor, tampoc en cap altre cosa existent en aquesta existència mancada de tot el que em caldria que existís.
I la mort s’ho endurà tot, com el mar s’endu el tronc de la sorra, com el vent s’endu la pluja, aquestes llàgrimes, i totes les que estan per venir.
Mira, somriu, aixeca el cap.
Entoma i etziba.
No ploris per allò que deixes, estigues content per allò que busques.
Atrapa’t i deixa’t atrapar.
Entra en el joc dels homes i fes que ells entrin en el teu.
Baixa al carrer i camina, segueix la multitud i sent que en formes part, tot i saber que mai seràs com ells.
Unifica, sintetitza, comprèn.
Engresca’t, evadeix-te, concentra’t.
Coneix.
Observa’t als miralls, radiografia’t, corprèn-te amb la teva imatge.
Dubta, de tot i de tu mateix, de com estan fetes les coses i de com s’han de fer, dubta i fes com si no recordessis l’existència del Món.
Sorprèn-te d’un dia d’estiu.
Explica’t, obre la porta, deixa que entri algú i ensenya-li la teva vida.
Deixa de buscar allà on mai has trobat res.
Endavant, sempre endavant, perquè és l’únic camí, perquè no n’hi pot haver cap altre, perquè tot és massa efímer.
Teva és la teva vida, teus són els teus peus.
Cervell petit i eixut.
Devastadora calma de rectilínies sonores
en una pantalla encefalogràfica.
No hi haurà més enllà del silenci,
de les pedres soltes d’un camí de tartera
amb punt de fuga horitzontal.
Caminaves?
Que és caminar si enlloc hi trobes
cap perceptible canvi de paisatges,
cap ombra nova?
Petit i eixut. Sempre
Petit i eixut.
Demà un mort, al llit
entre llençols arrugats,
amb els ulls closos,
cap per avall, amb el braç recargolat
a sota el cap. Ja fred,
tens, dur, pàl·lid blavós.
Demà un plor sec, enlleganyat,
un somriure, impropi,
abominable.
Ningú trucarà a la porta
Primer trasvals.
a la font quieta, manyaga d’ombres embriagadores
Primer una cuita.
cap a l’infern de marbre polit amb juntes de llautó
Primer la vida,
fent treces petites en una pizarra negra penjada d’un clau robellat
gratuita mare fent conserves a la cuina
la gran mentida escombrant la pols de la veritat, mirant que llueixi com més millor
la gran tortura enfurismada amb el present de tots els nostres presents.
mai mai és una paraula massa llarga
No hi ha pregunta possible perquè no hi ha resposta possible.
Quan camineu pels camps, a la vora de les altes arbredes de la riba del riu, quan sentiu la pell que s’escalfa pel sol, quan escolteu el brunzir corbat del blat xiuxiuejant-vos a les oïdes, quan mireu allà on mireu no vegeu res més que cel blau, res més que quarteres cultivades, res més que boscos de verd fort i dur.
Quan estigueu perduts enmig de l’oceà immens i no vegeu més que mar retallat per horitzons llunyans i cel altíssim, quan només sentiu el murmuri dels caps tivant les veles forçades per brises constants, quan sentiu el soroll monòton del casc de la nau trencant la mar tranquil·la.
Quan estigueu ajaguts en la nit d’un desert de sorra i pedra, quan alceu la mirada al vostre zenit i guaiteu aquella negror espurnejant, quan sentiu l’espetegar de les pedres pel calfred de la nit i el dia, quan la basta planícia us perdi la mirada més enllà del vostre camp visual.
Quan tanqueu els ulls i no feu res més que romandre, sigueu allà on sigueu, sense cap pensament, sense cap aspiració, sense cap interès, i deixeu passar les hores o els dies com aquell que, contemplatiu, deixa allunyar l’aigua d’un riu cap a la mar que s’acosta.
Llavors potser us adonareu que totes les preguntes possibles que us pugueu arribar a fer sobre el Món no interpel·len per res al Món. Que el Món resta absolutament impassible a totes i cadascuna d’aquestes vostres preguntes. Que No l’afecten. Que No el poden afectar. Que tota pregunta comporta inevitablement una distància, un camí a recórrer, un camí que la mera pregunta obliga conceptualment a caminar en direcció contrària. Que al Món no s’hi arriba per preguntes, tampoc per conceptes, tampoc per accions, tampoc per desitjos ni voluntats.
Només es pot mirar al Món si us atreviu a mirar-lo com ell us mira a vosaltres!
Com un abisme. Arriba sense avisar, sense cap més senyal que una angoixa estranya, difícil de descriure, difícil de parlar-ne. És una sensació suau, serena, tranquil·la, però persistent, com l’anar i venir de les onades contra els esculls cansats i recargolats d’alguna costa oblidada i fantasmagòrica.
Tot ho buida, tot rastre de sentit, tot rastre de color, tot rastre de vida.
Centenars d’estàtues de sorra deambulen despreocupades arreu. Em parlen, em riuen, em miren, passen de llarg.
Tot està tant lluny, tot està tant avall o tant amunt…
Es senten sorolls a fora. Campanes, ventades, passes d’algú que no té pressa, una moto, una cadira arrossegada pel mosaic.
Un fil de so agut molt fi que ho sedassa tot i ho fa tot rar. Un mal al fron que em mig tanca els ulls.
Ganes de que el temps no es recreï en cada segon d’existència. Ganes de dormir i perdre la consciència. Ganes de fugir nedant d’aquesta calma implacable que es perd més enllà dels horitzons. Ganes de que el Món torni a ser altre cop un lloc per viure i no aquest terrible desconegut que em creuo a la mitja nit de totes les meves nits… En realitat ganes de res, per més amunt que miro, a sota d’aquest pou no es visible cap punt de llum.
I encara hi havia gent que m’empaitava i em feia patir. Com si no n’hi hagués prou amb aquesta mort en vida, com si aquesta sang que mai s’eixuga no fos encara prou negra i podrida.
Tots els llibres de filosofia, de ciència, etc. parlen de superfícies, són pedres terroses que esclaten en la capa de glaç d’un llac profund.
El Món és el silenci. Tots els conceptes, classes, tipus, ordres, etc. s’esclafen en una escorça densa, opaca i perfectament insonoritzada.
El "coneixement" és un caos de llums i sorolls que fan més i més petit el nostre món en la mesura que s’allunyen i no poden evitar alunyar-se. El Món és hermètic al nostre coneixement.
Si voleu mirar el Món heu de mirar com miren els arbres, com miren les pedres.
L’home sempre es sentirà lluny del Món perquè mai podrà mirar, mai podrà escoltar. El Món sempre serà el concepte d’alguna cosa que hi ha allà fora. No podem escapar del llenguatge, i si ho poguéssim fer, tampoc serviria de res.
El Món sempre ens serà privat. No comptem amb les eines apropiades. Les eines apropiades no poden existir, són impossibles de forma metafísica.
El Món no es pot escoltar, no es pot veure, no es pot sentir, no es pot olorar, no es pot degustar, no es pot concebre.
El món és en el silenci de les pedres.
El Món no és revolta, no és dolor, no és bellesa, no és lletjor, no es acció, no és voluntat.
El Món és l’esdevenir, l’ésser absurd. Absurd perquè no te sentit, no té sentit perquè no és res mes que existir, i fer més preguntes és allunyar-se de l’existir.
Davant del Món no hi cap cap proposició. Tota proposició cau necessàriament fora del Món. Tampoc hi cap cap mirada, cap sensació, res del que puguem fer pot penetrar més enllà de la immediata superfície de la densa escorça que ens separa.
Davant del Món no ens podem fer cap pregunta, tota pregunta ens allunya més i més del Món. La pregunta per l’Ésser és també una pregunta estúpida.
La vida no ha estat pensada per captar el Món. La consciència no ha estat pensada per captar el Món. De fet, el Món no ens pot interssar. No estem programats per que ens interessi. Tanmateix, a alguns sembla que ens interessi. Potser la gran pregunta és perquè ens interessa el Món?
Tot concepte es pot acotar de dues maneres diferents: dient que és o dient que no és.
Allò inconceptualitzable també és pensable en la mesura que hom és capaç de negar tot allò conceptualitzable.
Tota màxima dificulatat sempre té, si s’aprofundeix prou en l’anàlisi, una arrel estreta, per on es pot abraçar amb els dits d’una mà.
Imagineu-vos què us passaria si miréssiu una mateixa pedra durant dos dies, tres dies, una setmana, dos mesos seguits. Sense menjar, sense beure, sense dormir, sense tancar els ulls un sol moment. Potser llavors estaríeu una mica més a prop del que és el Món.
Un home cau a l’empedrat d’un carrer del centre, els seus ulls oberts es perden en la immensitat del cel. El seu cos ressona amb un cop sec a la pedra nua. Algú corre i desapareix amb les mans tacades entre noies amb talons alts i pantalons estrets, entre homes amb corbata i cabell encartonat. Un cos recargolat a terra amb camisa blanca i pantalons foscos, una lleu bassa de sang escolant-se i tenyint la llamborda. Algú ho mira.
Cotxes. Gent. Edificis alts. Finestres. Escales. Portals. Fanals. Senyals. Bústies. Semàfors. Papereres. Botigues amb portes automàtiques. Aparadors immaculats. Formigó. Asfalt. Vidre. Soroll de cotxes, de clàxons. Cues. Autocars vermells que vomiten fum negre, amb gent a dins asseguda no mirant més enllà del vidre. Algú que ho mira.
Xiscles i corredisses. Gent que surt per les balconades, gent que envaeix el carrer i envolta el ferit. Algun plor. Mans al cap, tapant-se la cara, obertes, alçades, assenyaladores. Mirades d’horror. Algú se les mira. Llumets que pampalluguegen taronges i blaus. Frenades brusques. Aparcaments improvisats. Homes i dones uniformats blau marí, seriosos. Algú els mira. Lliteres. Ambulàncies. Bates blanques.
Alguna cosa es perd, se’n va, desapareix per sempre. L’home no es mou, el cap li penja mentre el carreguen, duu la cara coberta. La gent comença a caminar, consternada, amb les espatlles caigudes, amb la mirada baixa. A poc a poc la ciutat s’empassa als espectadors del succés. Algú els mira. Sirenes que s’allunyen, la seva remor es perd entre el murmuri monòton, entre els carrers del centre.
El sol llueix en un blau intens. Els arbres arrenglerats es mouen rítmicament amb un vent suau. És hivern. Les ombres són llargues. Noies amb talons alts i pantalons estrets, homes amb corbata i cabell encartonat. Una taca de sang a la vorera s’eixuga a poc a poc. Un funcionari de la brigada de manteniment de la ciutat arriba amb una furgoneta i aparca a la vorera, en surt, es posa les mans a la butxaca i en treu uns guants, se’ls enfunda i obre les portes del darrera, agafa una galleda i un fregall. Feixuc i amb la mirada grisa ho neteja. No està més de cinc minuts, la sang encara era prou fresca i no costava gaire de desenganxar. L’operari acaba la feina, puja a la furgoneta i marxa.
Algú s’ho mira.
[@more@]
